No és això, senyor Montilla!

Les persones sotasignats, que ens inscrivim en la tradició d’esquerra i progressista de Catalunya, mostrem el nostre rebuig i perplexitat per les declaracions del President de la Generalitat de Catalunya al Cercle Financer, davant de sectors empresarials en gran part responsables en primer nivell de la crisi que estem patint.

No només ens escandalitza que, mentre es donen diners i se’n comprometen molts més a aquells que han assolit desmesurats beneficis en els últims anys i que han demostrat la seva total ineptitud i manca de rigor en la gestió dels estalvis i en l’assignació de les seves inversions, es demani al conjunt dels ciutadans del país, i molt particularment als que no tenen més medi de subsistència que el seu treball, que paguin les conseqüències d’aquest desgavell.

La tradició progressista s’ha caracteritzat per la defensa de l’Estat del Benestar, que significa augmentar les inversions socials i incentivar el consum sostenible, que en primer lloc ha d’anar dirigit a resoldre necessitats bàsiques com l’educació i la sanitat. Això encara és més important en un context de depressió econòmica, en que la sortida es basa en preservar els recursos productius i, en primer lloc, les condicions de vida del conjunt dels ciutadans, que han de tenir garantida l’atenció a la salut, la reconversió per medi de la formació i les prestacions bàsiques que s’expressen en les pensions i la protecció contra l’atur forçós.

Però el President, en la seva intervenció, opta per seguir posant la vida fàcil a aquells que han provocat la crisi i acumulat enormes beneficis (reduint-los-hi els impostos, oferint-los-hi més subvencions i abaratint l’acomiadament) i accepta que es carreguin els costos sobre els treballadors a qui se’ls hi diu que han de treballar més sense cobrar més, renunciar a garanties de protecció com l’estabilitat laboral i renunciar a serveis socials pels quals es proposa que hagin de pagar.

Per si fos poc retrògrad aquest discurs, s’arriba reobrir la porta a l’energia nuclear, quan ja fa decennis que s’ha demostrat la seva perillositat i inviabilitat econòmica. Això implica obrir l’aixeta de les subvencions a les grans constructores i elèctriques que saben que sense subvencions mai podrien construir noves centrals nuclears. Aquesta opció, que ocupa poca gent i per poc temps, passa per davant d’altres models energètics (eòlic, solar, hidrogen) que tenen un creixement exponencial arreu del món (i molt particularment a Espanya) i que son part de la solució a la crisi, donat que empren molta més ma d’obra i reparteixen millor la riquesa, en no poder concentrar-se la seva producció en tan poques mans.

Sorprèn que tot això es faci per part del President d’un Govern escollit amb un programa progressista, síntesi dels projectes de tres formacions d’esquerres. Significativament, s’ha presentat al Cercle Financer (no al Parlament) i és tot un programa de govern alternatiu, que en cap cas coincideix amb el que els ciutadans varen decidir a les darreres eleccions.

Que el govern de l’esquerra plural de Catalunya, s’erigeixi en crític neoliberal del govern monocolor de Madrid en aquestes qüestions és ja el súmmum de la incoherència i sens dubte allunyarà encara més els ciutadans de les institucions i reduirà la seva confiança en la utilitat de la política per fer valdre les opinions, inquietuds i necessitats de la majoria.

El fet que aquesta involució programàtica hagi vingut acompanyada d’una desmesurada actuació policial contra estudiants disconformes amb un procés de reforma universitària que suscita tota mena de desconfiances davant el seu caire mercantilista i maltusià no fa sinó afegir més preocupació per l’actual gestió del Govern de Catalunya.